|
THOMAS
ANDREW DORSEY
(1899
- 1993)
Nascut l’u de
Juliol de
1899 a
Villa Rica, Georgia
Mort
el 23 de Gener de
1993 a
Chicago, Illinois.
Thomas A. Dorsey era fill d'un pastor
baptista. La seva mare era l’organista de l’església, i professora de
musica a Villa Rica, un poble no molt gran de Georgia. De ben jovenet, quan
la seva família es va traslladar a Atlanta, va rebre una forta influencia
dels music de "blues".
Durant la primera guerra mundial, es van
traslladar a viure a Chicago, on el seu pare va ser pastor de
la Església Baptista
El
Pelegrí. Va estudiar composició
musical i arranjaments al Col·legi de Chicago, i va treballar per
la Paramount
Records.
Va començar la seva carrera com music
professional amb el nom de Georgia Tom, i va treballar com pianista en un
dels bars clandestins de Chicago, propietat
del conegut gàngster Al Capone. Es va ajuntar amb el guitarrista
Hudson Tampa Red Whittaker i amb ell va gravar alguns dels blues que
han tingut mes èxit. Això va ser l’any 1928. Posteriorment va arribar a
escriure mes de 450 blues i cançons de jazz.
Però aquesta vida no li agradava molt.
Es veritat que ell, quan va
decidir dedicar-se a la musica de jazz, va abandonar l’església i el
servei al Senyor, però al cap d’uns anys, la llavor que portava dins el
seu cor va germinar de nou, i va comprendre la futilitat de la seva vida
lluny de Déu.
Amb la seva vida canviada va començar a
escriure cants espirituals, i en va escriure mes de 250,
i va cantar-los en el serveis de l’església i en campanyes
d'evangelització.
Una vegada va dir: El meu negoci es intentar atreure les persones al Crist en lloc de
deixar-les allà on son. Jo escric per totes les persones, ja que totes les
persones son de Déu... Tota la
gent és la meva gent.
El
que jo comparteixo amb les persones és l’amor. Intento aixecar els seus
esperits i fer-los saber que Déu encara els estima.
El dia 6 de gener de l’any 2006,
aquesta església va patir un greu incendi que l’ha deixat pràcticament
destruïda.
En aquesta església va ser on Dorsey, va
començar el seu ministeri musical que el portaria a la creació del que
anys desprès, ell mateix denominaria “gospel”.
Dorsey va ser el director musical del
temple des de l’any 1932 fins al
anys 70, i aqui va escriure els millors dels seus temes musicals, entre ells
Precious Lord, Take My Hand
Descontent pel tractament que els musics
de color rebien per part de les industries dedicades a la difusió de la
musica, Dorsey es va fer editor independent de les seves cançons, i va
establir
la Casa
Dorsey
a Chicago, l’any 1932. Va ser el primer afro-americà en fer-ho.
També va fundar, i en va ser president,
la Convenció Nacional
de Cors Evangèlics.
Es, però, l’himne 265 de Cants de Glòria,
el que mes popularitat l’hi ha donat. El títol en anglès és: Precious
Lord, Take my hand, i el va escriure l’any 1932, en una situació
dramàtica de la seva vida.
Una nit freda d’hivern, que ell havia
d’anar a cantar en una reunió evangelística a St.Louis, sentia com un
pressentiment per que es quedes a casa seva amb la seva dona, que estava
esperant un fill i que ja havia acomplert els dies. Però era responsable i
va decidir, que hi aniria de totes maneres. Va agafar el cotxe, i quan ja
havia fet uns quilometres sen va adonar que s’havia deixat alguns papers
que necessitava imprescindiblement. Va tornar a casa a buscar-los, i va
veure a la seva esposa, Nettie, que estava adormida. Sentia encara com una
veu que li deia: Quedat!.
Va marxar cap St. Louis. Va cantar en la
reunió i quan ja havia acabat, va rebre un telegrama que deia: Nettie
ha mort.
Trasbalsat pel cop, va agafar un telèfon
i va telefonar a la seva família. Les úniques paraules que sentia eren: Nettie
ha mort. Nettie ha mort.
Es va dirigir a casa seva tan ràpid com
va poder i allà es va assabentar que havia mort la seva dona, i el fill que
havia nascut també va morir a les poques hores.
Durant algun temps, Dorsey, va tenir un
fort sentiment contradictori. Es sentia a disgust amb
Déu que havia permès que li passes aquella desgràcia, però al
mateix temps sentia una profunda desesperació contra ell mateix, ja que
pensava que la veu que aquell fatídic dia li deia:
Quedat! era la veu
del Senyor que ell havia desobeït.
Ell explica que es veia menyspreat per Déu,
i deia: Déu no donaria per mi, ni
una moneda d’un cèntim.
Al cap d’unes setmanes, assegut davant
del piano, la melodia d’un himne antic que ell coneixia,
(Must Jesús Bear the Cross
Alone? de George N Allen 1812-1877) li ballava pel cap. Les mans li
van anar al teclat, i a la seva ment unes paraules es van afegir a la
melodia.
Agafa la meva mà, Preciós
Senyor,
Guia’m, i ajuda’m a mantenir-me en peu.
Estic cansat. Soc feble. Camino
en mig de la tempesta en plena nit.
Guia’m cap a la llum.
Agafa la meva mà, Preciós Senyor.
Porta’m fins a casa.
El diumenge següent, el Cor Ebenecer de
l’església Baptista el Pelegrí de Chicago Sud, el va cantar i Dorsey
l’acompanyava amb el piano. Tota la gent de l’església, emocionada,
sabent la història de Dorsey, van plorar.
Aquest himne ha estat enregistrat per
artistes com Mahalia Jackson, Tennessee Ernie Ford, Elvis Prestley, etc. i
era l’himne preferit pel Dr. Martin Luter King, i també del president
Lyndon B. Johnson, que va demanar que es cantes en el seu enterrament.
El setembre de
1981, Georgia, l’estat don era
fill Dorsey, el va honorar donant-li el premi a
la Fama
, i el març de 1982 va ser el primer music de color elegit per
la Associació
de Musics Evangèlics Famosos (Gospel Music Assotiacion).
També es va
dedicar un arxiu amb
la Musica
de Dorsey, a
la Universitat
de Fisk, on comparteix lloc, entre d’altres,amb George Gershwin o els Jubilee
Singers.
Resumint la seva
vida, ell diu que tot
el meu treball ha estat de Déu, per Déu i per les persones.
Pere Puig i Ballonga
|