SUBLIM FOU LA GRÀCIA DEL SENYOR

Nº 230 DE L’HIMNARI CANTS DE GLÒRIA

LLETRA

Sublim fou la Gràcia del Senyor,
que a un cec, perdut com jo
la vista va donar. Segur puc caminar.
La pau jo vaig trobar

La Gràcia de Déu en el meu cor
els dubtes va dissipar.
Feliç em vaig sentir. Perdó ja puc gaudir,
salvat sóc de tot patir

Enmig de perills i aflicció
que jo pateixo aquí,
la Gràcia del Senyor, consol en el dolor, 
ha estat sempre per mi

I quan al cel amb tots els sants
m’uneixi al cant gloriós,
la Gràcia del meu Déu, i el seu amor etern,
proclamaré amb fervor
   

      Lletra original: John Newton (1725-1807)
      Lletra catalana: Noemí Celma (1921
      Música: Melodia americana.
     

HISTÒRIA

JOHN NEWTON

1725-1807

John Newton va néixer el 24 de Juliol de 1725 i era fill d’un capità de la marina anglesa que navegava per la mar Mediterrània.

La mare de Newton, una dona piadosa i amant de la lectura de les Escriptures, va morir qual ell tenia set anys.

Fins als onze anys, la seva vida transcorre normalment i tan sols sabem d’ell que era un noi estudiant que va adquirir uns coneixements rudimentaris.

Tenia aquesta edat quan va embarcar-se amb el seu pare amb qui va fer sis viatges abans de la seva retirada  del servei actiu. Newton va continuar una vida, cada cop mes allunyada de les ensenyances morals de la seva mare ajuntant-se amb mals companys i convertint-se en un llibertí, blasfem i bevedor.

L’any 1744 va ser reclutat per la marina de guerra i va  embarcar en el vaixell H.M.S Harwich, on, cansat de la disciplina militar, va desertar, però capturat per la milícia va ser azotat públicament, i degradat d’alferes a mariner.

Finalment, i per pròpia sol·licitud, va canviar-se a la marina mercant i a la costa de Serra Lleona va embarcar en un vaixell que es dedicava al transport d’esclaus negres. Va servir, també, com ajudant d’un comerciant d’esclaus als que sotmetia a un tracte brutal. Van ser un anys de terribles calamitats i sofriments, tant pel clima, per les malalties, com per la degradació moral, anys dels que ell, posteriorment deia, havien estat els mes miserables de la seva vida.

Al 1748, però, ajudat per un capità que havia conegut al seu pare, Newton, va pogué independitzar-se i capitanejà el seu propi vaixell, i si be es veritat que també va dedicar-se al comerç d’esclaus, el tracte que els hi donava era molt mes humà.

Newton tenia completament oblidades les ensenyances religioses que la seva mare li havia donat de petit, però una nit, quan navegava al port de destí,  la nau es va veure immersa en una violenta tempesta, i quan lluitava per mantenir-la  a flota, va experimentar el que ell va dir posteriorment “una gran alliberació”. Va escriure en el seu diari que, quant ja tot semblava perdut i estaven segurs que la nau s’enfonsaria, va pregar a Déu dient “Senyor, tingues misericòrdia de nosaltres”.

Quan es va calmar la tempesta, ja en el seu camarot va reflexionar sobre aquelles paraules que havia dit i va començar a creure que Déu havia utilitzat la tempesta per acostar-lo a Ell, i que la seva gràcia havia començat a obrar en el seu cor.

Sempre va recordar aquell 10 de maig de 1748, com el dia de la seva conversió, quan ell va aferrar-se a un poder mes alt. “He passat per molt perills, treballs i paranys, però ara reconec que la Gràcia del Senyor pot venir de molt lluny, però ens dona seguretat. Ella em portarà a la Casa Celestial ”

La lectura  de la Imitació de Crist de Tomás Kempis, llibre que li va donar el capità amic del seu pare,  va ser decisiva també en el canvi que va efectuar-se en la seva vida.

L’any 1750 es va casar amb  Mary Catlett, de qui estava enamorat des dels divuit anys i quan ella en tenia només catorze. El record de Mary l’havia acompanyat com una influencia benefactora durant  els anys de la seva joventut.

L’any 1754 va deixar el mar per treballar al port de Liverpool. També allà va viure una experiència que el va impressionar en gran manera. Un dia va fer tard a la feina, cosa que no era gens habitual en ell, i no va pogué anar al vaixell que havia d’entrar al port. Aquell vaixell per causes desconegudes, mentre feia la maniobra de atracament, va explotar i van morir tots els ocupants de la nau. Newton hauria estat un d’ells de no haver-se retardat aquell dia.

Això el va fer pensar  que Déu devia  de tenir un propòsit especial per la seva vida quan ja era la segona vegada que escapava d’una mort certa.

Va ser  Liverpool on va conèixer l’evangelista George Whitefield, un dels líders de l’església metodista, i amb qui mantindria una forta amistat. També va ser un gran admirador de Johnn Wesley, l’iniciador del moviment metodista.

Newton, va aprofundir en els seus estudis de teologia, grec i hebreu i va decidir dedicar-se al ministeri pastoral.

Va demanar al Arquebisbe de York la ordenació, però en un principi li fou denegada la seva petició. El seu passat com traficant d’esclaus i els seus anys viscuts com un perdulari eren un impediment per acceptar-lo en el ministeri pastoral. Newton  va insistir en la seva demanda fins que va ser ordenat al ministeri anglicà pel Bisbe de Lincoln, i va ser acceptat per pastorejar l’església a Olney, Buckinghamshire.

Newton tenia un caràcter molt fort i actiu i un esperit profundament evangèlic i aquella església va créixer tant durant el seu pastorat que va ser necessari ampliar-la.

El 1767, el poeta William Cowper, un dels poetes anglesos mes brillants de la seva època, va establir-se a Olney, i va fer-se amic de Newton. Cowper, que patia alguns problemes de salut mental va rebre molta ajuda de Newton, que va ser el seu protector. Durant els dinou anys que van estar junts, va ajudar a Newton en el seu treball a l’església i també en les gires que havia de fer a altres llocs per predicar.

Tots dos tenien una profunda preocupació pel millorament  de les lletres dels himnes, i van començar a reunir-se setmanalment per pregar i per escriure nous càntics, que es cantaven en els serveis dominicals.

Com a conseqüència d’aquestes reunions va néixer l’himnari conegut com els “Himnes de Olney” que va adquirir gran popularitat. A la primera edició, publicada l’any 1779, hi havia 348 himnes,  68  de Cowper i 280 de Newton.

En el prefaci d’aquest himnari, Newton  aclaria quines havien estat les motivacions que els havien guiat:

Un desig de promoure la fe i el consol dels cristians sincers, aquest és el principal,  però no l’únic motiu per aquesta tasca. L’hem aixecat, també, com un monument que mantingui el record d’una amistat i d’un companyerisme cristià.

Es referia, naturalment, al seu amic i col·laborador William Cowper

L’Himnari de Olney es dividia en tres llibres:

                   1. Una Selecció de Passatges de l’Escriptura

                   2. Càntics per ocasions especials

                   3. Enlairar, Progressar, Canviar i Exhortar  la Vida Espiritual

Newton També es molt clar sobre la utilitat de l’Himnari, i escriu en el pròleg:

Han de ser Himnes. No Poesies ni Odes.  Pensats per el culte públic i perquè siguin usats per persones senzilles. La objectivitat, simplicitat i senzillesa han de ser els principals propòsits. Les figures, els ornaments i la poesia, si be son admesos, en absolut han de ser primordials, sinó administrats limitadament i amb un gran seny

L’any 1780, va ser anomenat rector de l’església de St. Mary Woolnoth, a Londres. Allà va tenir una nombrosa congregació entre ells William Wilberforce, qui mes tard seria un líder influent en la lluita en favor de la abolició de l’esclavitud que es va iniciar  l’any 1780 però que no es va consolidar amb la prohibició del comerç d’esclaus fins el 1807, i l’abolició de l’esclavitud en els territoris britànics l’any 1833.

St. Mary Woolnoth

L’evangelisme i la reforma de l’església que impulsaven Newton i d’altres predicadors, va  contribuir en gran manera als canvis socials, que en el cas d’Anglaterra, van comptar amb persones com el Parlamentari William Wilberforce, que juntament amb d’altres cristians sincers promovien l’educació dels mes desfavorits econòmicament. També va ser molt important la seva contribució  a la constitució de la Societat Missionera , l’any 1798 i la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, el 1803 que tant va ajudar a la difusió de la Paraula de Déu.

Newton va tenir també cura de l’educació dels infants pobres, abans que s’instituïssin les Escoles Dominicals.

El líder religiós britànic Robert el Raikes es considerat el fundador del moviment modern del les Escoles Dominicals. Va establir la primera Escola a Gloucester l’any 1780, per promoure l’educació dels nens que treballaven a les fabriques i que per tant no podien assistir a l’escola. Sota el patrocini de Raikes, el moviment es va estendre ràpidament; cap l’any 1786 uns 250.000 nens assitien a les escoles dominicals.

També van ser molt importants els articles de Newton en periòdics i també la seva correspondència. Han estat un font de consulta pels historiadors els seus articles a fi conèixer la tragèdia del comerç d’esclaus durant el segle XVIII.

Va publicar Cardiphonia or the Utterance of the Herat  (Cardiphonia o la Veu del Cor) un recull de cartes, en les que es refereix al despertament evangèlic que es va viure a Anglaterra i on manifesta els seus sentiments en vers el seu amic John Wesley i el Metodisme.

Entre els himnes de Newton que encara avui es canten,  Amazing Grace es, probablement el mes popular. Segurament va ser escrit entre els anys 1760 i 1770, a Olney, i escrit per ser usat en algun dels cultes dominicals.

Originàriament no portava aquest títol i es molt probable que se li afegissin algunes estrofes.

En la primera edició de l’Himnari de Olney, en tenia sis, i en la de 1808, poc temps després de la mort de Newton, també hi es,  amb el títol de Faith’s Review and Expectation, juntament amb una referència a

 1ª Cròniques, 17:16-17.

Llavors David va entrar a asseure’s davant el Senyor

i digué: “Qui sóc jo, Senyor Déu, i què és la meva casa

perquè m’hagis conduït fins aquí?

I fins això t’ha semblat poca cosa, oh Déu!, que em parles

també de la casa del teu servent per als temps futurs

i m’has mirat com si fos un home superior, Senyor Déu!

John Newman va morir el 21 de desembre de 1807 a Londres. Enterrat primerament a l’església de St.Mary Woolnoth, a Londres, però l’any 1893, les seves restes i les de la seva esposa Mary van ser traslladades a l’església de St. Pere i St. Pau, a Olney.

Newton, que es considerava el “mes gran dels pecadors” també es considerava el mes gran dels afavorits per la “meravellosa gràcia del Senyor”. D’ell també son aquestes paraules: “Mai podré oblidar dues coses: primera, que jo era un gran pecador; segona, que Jesús és un gran Salvador”

En el pròleg de l’Himnari de Olney, Newton diu:

Si el Senyor, al qui jo serveixo, s’ha dignat de afavorir-me amb el poc talent que posseeixo,  que fa que em consideri el més dèbil i pobre del seu ramat, sense desmerèixer les moltes persones d’una mes gran intel·ligència, realment jo tinc motius de estar satisfet... Jo espero que els himnes, la majoria dels quals son fruit de les meves pròpies experiències, coincidiran amb el pensament de tots els veritables cristians de totes les denominacions.

A la seva tomba, a l’església de St.Mary Woolnoth, hi havia aquesta inscripció que ell mateix havia escrit:

JOHN NEWTON, Clergue,

Un que abans era un llibertí i infidel

Un comerciant  d’esclaus a  Àfrica.

JESUCRIST,

el va restaurà, perdonà, i preparà per predicar

l’Evangeli que tant havia treballat per destruir.

Va ministrar.

Prop de setze anys a Olney, en Bucks.

I vint-i-vuit anys en aquesta Església.

Pere Puig i Ballonga

RELACIÓ D’HIMNES COMENTATS