|
SARAH F. ADAMS
La
lletra original, “Nearer, my
God, to Thee” va ser escrita per SARAH F. ADAMS, de soltera FLOWER (1805-1830) esposa de l’enginyer William Bridges Adams, amb
qui es va casar l’any 1834.
Nascuda
a Harlow, Essex, Anglaterra el 22 de febrer de 1805, era la filla
més petita del periodista i polític Benjamí Flower,
editor i propietari de The
Cambridge
Intelligencer. Estava molt interessada en la interpretació
dramàtica i el seu desig era ser actriu, però els plans de Déu per ella eren ben diferents. Tot i
que va començar a fer algunes representacions, (va interpretar Lady Macbet
l’any 1837) la seva carrera d’artista es va veure dificultada per la
manca de salut. Per aquesta raó es va veure obligada a deixar-ho i
dedicar-se plenament a la literatura.
Va
escriure la lletra de tretze himnes per un himnari que estava preparant el
pastor de la seva església William Johnson Fox, pastor de l’Església
Unitaria de Finsbury, Londres, que foren editats l’any 1841, alguns de
gran bellesa, entre ells, un de molt bonic: “Ell
guia el sol, Ell mana a la pluja” que es va
cantar durant la cerimònia del
seu enterrament.
Entre els treballs literaris de Sara, hi ha molts articles per
revistes, un poema sobre els màrtirs cristians titulat “Vibia Perpetua” (1841), (Vibia Perpetua era una
noia romana que va viure a Cartago o ben prop d’aquesta colònia romana de
l’Africa del Nord. Segons la tradició tenia 21 o 22 anys quan va ser
arrestada per haver acceptat el cristianisme que estava prohibit per
l’emperador Septimus Severus, i va ser condemnada a lluitar contra les
feres al circ), poema que tracta sobre el conflicte entre el
paganisme i el cristianisme i
“The Flock at the Fountain”
(1845) un catecisme per infants.
Sara va morir de tuberculosis el 14 d’agost de
1848, a
St.Martin-in-the-Fields, Middlesex, Anglaterra.
L’himne Nearer, My God, to
Thee és, sense cap dubte, el més conegut d’aquesta
escriptora i un dels himnes més cantats per les esglésies cristianes, tant
és així, que està en els himnaris de l’església catòlica, i és un
dels que es canta molt sovint, especialment en els enterraments.
Probablement sigui tant popular, pel record de l’enfonsament del Titànic,
el gran transatlàntic que va sortir del port angles de Southampton, que
en el seu primer viatge amb destí a Nordamèrica, xocà contra
un iceberg el 15 d’abril de 1912. Hi viatjaven més de 2.340 persones, i
van morir-ne 1.595 ja que, considerant que el Titànic era un
vaixell insubmergible, tant sols hi havia bots salvavides per la meitat dels
passatgers.
Les persones que van quedar atrapades al vaixell
sense salvació possible, diu la història, tot i que no es pot assegurar
amb certesa, que, acompanyats per l’orquestra, s’enfonsaren a les aigües cantant les estrofes d’aquest himne.
També es diu que el president dels Estats Units,
Guillem McKinley, balbucejava les paraules d’aquest himne, quan va morir a
conseqüència de les ferides causades en un atemptat, per l’anarquista
Lleó Czolgozs; i es diu que, moribund, el seu rostre reflectia una gran
tranquil·litat mentre recitava aquestes paraules.
McKinley va ocupar la presidència dels EE.UU. durant els anys 1897
al 1901, i havia de començar el segon període legal, quan va ser
assassinat.
Pere Puig i Ballonga
|