PROFETISME
I MONARQUIA A ISRAEL
Per parlar de Profetisme i Monarquia a Israel és inevitable de fer un
repàs del període anterior, que tal volta ja haureu estudiat, però que cal
reprendre, ni que sigui breument i bastant per sobre, a fi de refermar el
coneixement dels preliminars al tema principal.
Preliminars.
En el marc que era habitual en l'Antic Orient, i de fet en tota
l'antiguitat, el poble d'Israel va seguir un camí molt particular en la formació
de la seva història. El poble hebreu potser és l'únic poble al món que ha
tingut una constitució abans de tenir un estat, un territori, on aplicar-la.
Durant
el seu pelegrinatge pel desert, Déu li va donar els estatuts que haurien de
regir el país quan ells s'hi haurien establert. Li va dir: "Això faràs i
això no faràs". Pot servir de resum el paràgraf del Deut. cap.4:1-8.
«I
ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a
complir. Així us mantindreu amb vida i entrareu a prendre
possessió del país que us dóna el Senyor, Déu dels vostres pares. No
afegiu res als manaments que jo us dono, ni en traieu res.... Mireu:
el Senyor, el vostre Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i
aquestes prescripcions, perquè els compliu quan sereu al país on
entrareu per prendre'n possessió. Guardeu-los
i compliu-los.
Si ho feu així tots els pobles us tindran per savis i
assenyats... I
quina nació, per gran que sigui, té
uns decrets i unes prescripcions tan justos com els d'aquest codi de la Llei que
avui us proposo?» (vs.1-8).
El
desert va ser per al poble hebreu el "parvulari" on Déu el va anar
educant per a ser el poble testimoni del Déu Únic i Sobirà, i el pregoner del
monoteisme entre els pobles politeistes de l'entorn, dins la dispensació
creacional on Déu ha situat el sentiment religiós de l'ésser humà.
Déu,
a priori, va orientar la distribució del territori entre les tribus que
formaven el poble d'Israel, i li va donar ordenaments polítics; li va establir
lleis civils i lleis religioses; normes socials i normes morals, sobre la
societat i la família; tot va ser estrictament reglamentat: prescripcions sanitàries
i prescripcions laborals; i, fins i tot, orientacions agràries; va regular el
comportament envers els esclaus; sobre els residents estrangers i sobre les
relacions que havia de tenir amb els països de l'entorn, tant en sentit positiu
com en sentit negatiu; li va instituir i li va especificar totes les normes del
culte, del que en podríem dir el ritual de la seva religió. No va deixar res
per a ser regulat després. Tota la vida del poble fou arranjada amb antelació
per Déu mateix, en un gran conglomerat d'estatuts i lleis que s'havien de
complir sota l'admonició divina. És a dir, una autèntica i radical Teocràcia.
Déu havia de ser el seu únic guia i sobirà. Això ho trobarem al Pentateuc,
els cinc llibres anomenats de Moisès.
Val
a dir, per a reblar el tema, que tot al llarg de la història d'Israel el seu Déu,
Jahveh, és presentat com a Creador Universal, com a Jutge Suprem,
com a Conservador de tota la creació, i com a Senyor de la Història:
per exemple podem adduir l'arxisabut i súper conegut primer verset de la Bíblia
al Gènesi: «Déu va crear el cel i la
terra», i segueix fins al cap 12 la narració de la Creació del món i
dels homes per aquest Déu únic i Creador.
Tornant
al desert...: Tota aquella tasca de formació ètnica i espiritual del poble
hebreu, que va durar els quaranta anys d'internat al desert, es va fer sota
l'autoritat de Déu, i com és ben sabut, per mitja d'un guia carismàtic, Moisès.
Després
d'ell, va continuar la mateixa tasca Josuè, un altre guia carismàtic. Llegim
al llibre de Josuè:
«Després de la
mort de Moisès, el Senyor es va adreçar a Josuè. Li digué: Ha arribat l'hora
que tu, amb tot aquest poble, travessis el riu
Jordà i entris al país que jo dono als israelites». (1,2).
En
aquest període es duu a terme la primera etapa de l'establiment del poble
hebreu a la terra de Canaan, passant a ser de poble nòmada a poble sedentari.
Període
dels jutges:
Un cop establert el poble hebreu deixa de ser governat per un guia
permanent i passa a ser dirigit per un jutge temporal, dit també
"llibertador". És també un home o una dona (que també n'hi hagué),
carismàtics, triats i cridats per Déu. Aquests, s'ocupaven dels problemes
puntuals i circumstancials, i un cop resolts tornaven a la seva tasca de
pasturar el bestiar i conrear les terres. A diferència de la reialesa dinàstica,
i també en fort contrast amb el sacerdoci hereditari d'Aaró, a l'ofici de
jutge no s'hi podia accedir ni per intrigues ni per herència, sinó solament
per l'elecció de Déu. En aquest període dels jutges trobem un tipus de
concepció sobre els conductors carismàtics de les tribus completament diferent
d'aquella que regia al desert. Destaquen les que fan referència a Dèbora
(4,5), a Gedeó (caps. 6-8) i a Samsó
(caps. 13-16).
Això pel que fa a la qüestió política i militar. Pel que fa a l'esfera
religiosa, el culte havia deixat de ser centralitzat en el Tabernacle, que
desmuntat reposava inactiu quasi en l'anonimat junt amb l'Arca de l'Aliança a
la vila de Siló. El culte s'havia disseminat en diferents santuaris per tot el
país, cadascun d'ells amb els seus propis sacerdots. Alguns d'ells van arribar
a tenir força fama i predicament entre el poble. Citem per exemple: Siló, Dan,
Betel, Galaad, Nob, i altres de difícil identificació, anomenats genèricament
"llocs alts".
Aquesta
situació convertia, tant la direcció política com la direcció religiosa, en
una orientació difusa i propiciadora de disgregacions particulars i localistes.
Cada contrada volia tenir el seu cap militar i cada cap i casal, -sinó cada família
important-, volien tenir el seu santuari i els seus propis sacerdots. Les tribus
israelites vivien envoltades per altres pobles hostils i bel·licosos, com ara
els edomites i els filisteus, ben armats i ben dirigits, mentre
que la confederació de tribus israelites cada vegada tenia menys solidesa
conjunta, cosa que els feia més vulnerables als atacs dels seus adversaris. Això
ho veiem al llibre dels Jutges. Un exemple de la poca solidaritat interna el
tenim en el cap 12, on es relata la baralla que van tenir la gent de Galaad amb
la gent d'Efraïm precisament per falta de solidaritat dels efraïmites en una
campanya contra els ammonites en defensa del seu territori fronterer.
Pel
que fa a l'aspecte religiós, aquest, se'ns presenta ben remarcat en la narració
sobre Micaià al cap. 17. Resumint des del v.5, diu:
«Micà
va tenir un temple a casa seva, es va fabricar un efod i uns terafim i va donar
la investidura sacerdotal a un dels seus fills. En aquell temps no hi havia rei
a Israel i tothom feia el que li semblava. Hi havia un jove levita que residia
allí com a foraster... va arribar a casa de Micà. Aquest li va proposar:
Queda't amb mi. Em faràs de pare i de sacerdot.... aquell jove va
convertir‑se en el seu sacerdot i es quedà a viure a casa seva. Micà es
va dir: Ara estic segur que el Senyor em serà propici, perquè tinc aquest
levita com a sacerdot».
En
l'aspecte polític ja començava a manifestar-se algun descontentament pel
sistema de govern basat en un líder circumstancial, encara que aquest fos triat
i assistit per Déu, perquè al poble els semblava poc estable la seva situació
comparada amb el sistema de les monarquies de l'entorn que tenien una
organització compacta i centralitzada, regides per un rei, dedicat plenament,
no a viure pacíficament dins de casa seva, -com feien ells-, sinó dedicat
tostemps a preparar accions bèl·liques contra els seus veïns a fi d'engrandir
el seu reialme. Els semblava que la força dels caps de clan aïllats del gruix
de la tribu o del lloc del jutge carismàtic no era suficient per a defensar-se
de l'amenaça dels filisteus i garantir la seguretat del territori. Sabien que
una aspiració a una institució de tipus monàrquic hereditari era un menyspreu
al sistema teocràtic, una ofensa a Jahveh, i una violació de la voluntat del
seu Déu protector. En el mateix llibre dels Jutges tenim la reacció de Gedeó
davant de l'intent dels seus conciutadans d'instituir-lo a ell com a rei i cap
d'una dinastia:
«Sigues
el nostre rei i que després ho sigui el teu fill i el teu nét... Però Gedeó
els va respondre: Jo no seré el vostre rei, ni tampoc ho serà el meu fill. El
vostre rei serà Jahveh».
Però
tot i així, hi hagué algun altre intent, potser no molt definit, però intent
a la fi, d'implantar una reialesa dinàstica. Es posa com a exemple, la conjura
d'Abimèlec que s'explica al cap. 9 del llibre dels Jutges. Fent un breu resum
ve a dir: Abimèlec va anar a trobar els seus parents del clan de la seva mare,
família important de Siquem, «i els féu
aquesta proposta: Pregunteu als caps de casa de Siquem: Què us sembla millor:
que us governin setanta homes o que us governi un de sol?» (vs.1-6).
El
clan es va posar a favor seu i van desfermar una sagnant revolta que va eliminar
pràcticament tota la seva família paterna, (llevat de Jotam, el seu germà
petit, que es va amagar), i després d'això, diu:
«es
van reunir els caps de casa de Siquem i tots els de Betmil·ló, i proclamaren
rei Abimèlec, al costat de l'alzina del pilar sagrat que hi
ha a Siquem».
D'aquest
succés cal remarcar aquest aspecte: per la concurrència, per la cerimònia i
pel lloc, que és un santuari religiós, aquell acte fou una coronació amb tota
la regla. Aquest primer intent, diu el text sagrat que va acabar desastrosament
per als qui s'havien revoltat contra el sistema que el seu Déu tenia establert.
També
en aquesta època comença a formar-se el profetisme, i no pas des de l'estrat
dels grups sacerdotals, com es podria pensar, sinó des de la capa del poble
planer. En tenim constància al mateix llibre dels Jutges, al cap. 6. En ocasió
d'una de les incursions dels madianites, el v. 8 explica: «Jahveh va enviar un
profeta». No diu el nom ni diu d'on ve. És anònim i dirigeix la seva admonició
al comú del poble, a fi de preparar-lo i esperonar-lo a fer costat a Gedeó,
el "llibertador" que de seguida escolliria el Senyor per a fer front a
aquella situació concreta.
Així
les coses, quan arribem a l'època de Samuel, el darrer dels jutges, el desig
del poble era de tenir un rei que donés fermesa i continuïtat a la governació
del país.
Aturem-nos
aquí, i examinem:
Com
va néixer el profetisme a Israel?
Aquest punt és molt difícil de precisar. El profetisme és un fenomen
molt singular en el desenvolupament de la història del poble hebreu, i molt poc
clarificat. Tot i així, recercant en els llibres antics trobem certs detalls
que cal tenir en compte. Per exemple veiem que ja Déu mateix en una remota
antigor demostra tenir prevista per a un futur l'aparició dels profetes com a
transmissors de la paraula divina, quan Moisès, l'home que podia parlar amb Déu
cara a cara, hauria desaparegut. Vegeu a Deut. 18,15-22, aquestes paraules:
«Jo
faré que s'aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als
llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li
ordenaré».
En
una anterior ocasió el Senyor dirigint-se a Aaró i a Maria, la seva germana,
els digué:
«Escolteu
les meves paraules: Quan hi hagi un profeta del Senyor entre vosaltres, jo m'hi
revelaré en visió i li parlaré en somnis. Però no és així amb el meu
servent Moisès: ell és el responsable de tota la meva casa" (Nm.12,6.7).
En
unes altres circumstàncies, per la mateixa època hi hagué un fet en el que es
produí un profetisme circumstancial, la transmissió de l'esperit profètic als
setanta ancians dirigents del campament: Això ho trobem a Nom.11,24-26:
El
Senyor «infongué als setanta ancians una
part de l'esperit que Moisès tenia... i es posaren a profetitzar; però això
no es va repetir més».
També
a Èxode 15,20, trobem la mateixa Maria entonant càntics al Senyor com a
"profetessa". I al llibre dels jutges també a Dèbora se l'anomena
profetessa. Podem fer deduccions i descobrir trets de la protohistòria del
profetisme en els llibres de Jutges, Samuel i Reis.
Ara
bé, els llibres parlen dels profetes, però aquells profetes no eren els
profetes escriptors que vindrien després, i ens deixarien la seva obra escrita,
sigui per ells mateixos o sigui
pels seus deixebles. Com és ara el cas d'Elies i el seu successor Eliseu en la
direcció del grup de profetes a la regió de Galaad, o bé Isaïes, Jeremies i
els altres profetes qualificats d'"escriptors". A part del mateix
Samuel, jutge, profeta i cronista, trobem que en aquells primers temps els
profetes no escrivien encara; Elies, Eliseu, i uns quants més que la
historiografia antiga ha conservat, no van escriure res.
Tanmateix,
la dada més important és que els profetes comencen a ser esmentats com a grups
formalment en temps de Samuel. Vegem:
1Sm.3,1, on s' especifica taxativament:
«En
aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia
mostrar‑se en visió».
Més
endavant, al cap. 10,5-10 s'esmenta "un grup de profetes" al que s'ha
d'unir Saül com a primer pas iniciatiu abans d'assolir la reialesa. És en
temps de Samuel, doncs, que es desenvolupen les comunitats de profetes, és sota
la iniciativa de Samuel, en la seva reforma religiosa
basada en el profetisme, que floreixen els anomenats "fills de
profeta", (Amós també usa la frase, 7:14). Samuel funda l'Escola dels
profetes i aquests des d'aleshores prenen la direcció religiosa. Trobem que
sacerdoci i profetisme a voltes van units. Els profetes, encara que no pertanyin
a l'estament sacerdotal, tenen també una especialitat cerimonial dins la
diversitat cultual de la religió de llavors encara no centralitzada.
Ells
constaten que la pluralitat dels santuaris, el liberalisme dels sacerdots
acomodats solament al ritual, el culte com a cerimònia rutinària, i
l'arbitrarietat practicada pels poderosos, són uns forts obstacles a
l'establiment del teocentrisme, -jehovisme, com alguns l'anomenen- que ells
preconitzen aferrissadament. Ells reprenen la doctrina de Moisès expressada en
el Deuteronomi, en desenvolupen les ordenances i es converteixen en l'estament
de l'oposició crítica. Més tard, en temps d'Elies i d'Eliseu es tornen a
trobar aquestes corporacions de profetes ja més desenvolupades i actives en
diferents llocs del país. Eren autèntiques congregacions, organitzades
perfectament, establertes comunament prop o "in situ" dels llocs de
veneració religiosa especial, i el seus membres conserven aquell nom de
"fills dels profetes". Hi hagué una comunitat de profetes a Ramà,
segons 1Sm.19,20, dirigida pel mateix Samuel, posteriorment en el viatge que fa
Elies acompanyat d'Eliseu per a ser arrabassat cap al cel, troben algunes
d'aquestes comunitats pel viatge, -i algunes bastant nombroses-, a Betel
(2Re.2:3), a Guilgal, i a Jericó (2:5). En aquella ocasió es parla d'un grup
de cinquanta (2Re.2,7), però en una ocasió el rei Acab en va reunir quatre-cents
(1Re.22,6), solament del regne del sud, es a dir de Judà. Abans, en la narració
de l'olla emmetzinada es troba a Eliseu dirigint una d'aquestes comunitats a
Guilgal. Això es troba al 1Re.2,3.5.7; i 4,38. (Val a dir que les escoles de
profetes continuen sent esmentades fins al temps d'Amós, on sembla que van
desaparèixer. Veg: 2Re.2,3-5; 4,38; 6,1; Amós 7,14)
És,
doncs, en el període que ens ocupa, sota l'impuls de la reforma religiosa de
Samuel, que el profetisme creix i al mateix temps neix el sistema monàrquic. Es
desenvolupen agafats de la mà, per a caminar junts, tant pels camins positius i
constructius com pels viaranys negatius i reprovables.
Instauració
de la primera monarquia.
L'home que la providència de Déu havia preparat per a fer la transició
cap a la monarquia fou aquest Samuel.
De
ben petit els seus pares el van enviar al santuari de Siló, on hi havia l'Arca
de l'Aliança, a fi que fos educat per al servei de Déu sota la tutela del
sacerdot Elí. En aquest home, Elí, confluïen dues característiques: la
judicatura per elecció divina i el sacerdoci per descendència. Semblantment
succeïa amb Samuel, ja que era una ofrena a Déu des de la seva concepció i la
seva nissaga era levítica. El jove Samuel ben aviat hagué de suportar el pes
de la responsabilitat punyent que comporta ser profeta: hagué de profetitzar la
desgràcia del seu propi mestre i la dels seus fills. El seu caràcter afable i
devot el va fer guanyar l'afecte i el respecte dels seus conciutadans, diu al
cap. 2, v. 26, del llibre que porta el seu nom: «El noi Samuel creixia en
bondat, tant davant el Senyor com davant els homes»; i així deuria ser durant
molts anys.
El
fet d'haver rebut revelacions divines li va donar un gran prestigi. Notem: Comença
el cap. 3 dient que en aquell temps, és a dir, que feia temps, no hi havia
revelació de Déu entre el poble d'Israel, i és amb ell que recomença la
revelació divina, i queda restablerta amb continuïtat, com diu al final del
cap.:
«Jahveh
va continuar manifestant-se
a Siló, perquè es revelava a Samuel per mitjà de la seva paraula».
Tornant
al resum biogràfic de Samuel. Ell es va convertir en el director espiritual i
polític de tot Israel. Els jutges anteriors a Samuel havien estat d'acció
majoritàriament política i minoritariament religiosa, en canvi, Samuel, va ser
a l'inrevés, era un dirigent eminentment religiós i subsidiàriament polític.
A ell era confiada la intercessió pel poble davant Déu, l'administració de la
justícia, les campanyes militars contra els enemics, etc. Ell va fer que es
recuperés i s'elevés el nivell religiós del poble en la devoció i dedicació
a Jahveh, el seu Déu, va fer que destruïssin els altars i santuaris idòlatres
del país, etc....... (Ho trobareu als primers caps. de 1Sam.) És a dir, que
fou el més gran, el més famós i el més important de tots els jutges
d'Israel. No és estrany, doncs, que fos sobre ell que recaigués també la
responsabilitat de fer la transició cap al sistema monàrquic.
Diuen
els qui entenen de física que no hi ha canvi sense fricció. Doncs en aquest
cas també hi hagué friccions. Estudiant detingudament la historiografia podem
descobrir l'existència de dos moviments sobre la qüestió monarquia sí
monarquia no. Hi havia grups d'opinió enfrontats ja des d'antic. En la
teocràcia establerta en temps de Moisès, Jahveh, té el domini absolut i
exclusiu sobre el poble d'Israel, de manera que tota idea monàrquica
representava un rebuig de l'autoritat de Déu. Tot i així sembla que amb el
temps el Senyor va inspirar a Moisès algunes normes per a una futura
possibilitat que el poble un cop establert demanés un sistema monàrquic. (això
ho trobem al Dt.17: 14-20; 28:36). Les dues tendències van seguir latents entre
el poble durant els primers temps de la institució monàrquica, i en certes
circumstàncies de tensió o exaltació afloraven. En tenim una mostra al
cap.11,12. Després de la victòria del rei Saül contra els ammonites les seves
tropes entusiasmades per aquell primer i gran èxit obtingut volien
"linxar" aquells que havien gosat manifestar-se contra la designació
de Saül:
«Digueren
a Samuel: Qui són els qui deien: Saül no és apte per a ser el nostre rei?
Doneu-nos
aquests homes, que els matarem!».
També
podem adduir el "relat doble" de la institució de la reialesa que
apareix en aquest mateix llibre. Per un cantó, diguem el "favorable",
als caps.9-10,16, i per l'altre el "desfavorable", als caps.8,6+ amb
10,17+.
De
manera que la tradició profètica extreu la història de la creació de la
reialesa de dues fonts distintes: l'una presenta la reialesa com un succés
natural, nascut de les circumstàncies i aprovat per Déu; l'altre hi veu una
infidelitat de la part del poble d'Israel, una mena de traïció a la teocràcia,
en tant que demostraven una major confiança en un rei que no pas en Déu
mateix. Ambdós corrents, doncs, tenen un fons igualment antic.
Samuel
no estava gaire decidit a nomenar un rei. Al cap. 8,6 ens revela quina era en
principi la seva opinió:
«A
Samuel li va desagradar que diguessin: Dóna'ns un rei que ens governi».
Samuel
simpatitzava més amb el grup, diguem-ne, "conservador", malgrat que
ja coneixia les disposicions que el Senyor Jahveh havia donat en l'antigor sobre
el que calia fer quan arribaria aquell moment. Això
ho trobem, com dèiem, al Dt. 17,14:
«Quan
hauràs pres possessió del país .... .potser voldràs tenir un rei com totes
les altres nacions veïnes. Nomenaràs rei teu aquell que Jahveh, el teu Déu,
esculli....»
i
segueix amb les normes que havien de regir l'elecció. Però, la recança al
canvi, si atenem a l'inevitable interès humà, és ben comprensible en Samuel,
ja que aquest canvi representava la seva renúncia a una bona part de l'ascendència
que tenia sobre el poble.
Tanmateix,
Samuel accedeix a les peticions dels, diguem-ne "reformistes", a
desgrat i només perquè Déu així li ho ha ordenat.
Ell
va a buscar l'home que el Senyor li ha indicat, a Saül. El troba i compleix el
manament, però, només a mitges. De primer, la cerimònia electiva la celebra
en secret, i de segon, no el declara "rei", sinó "príncep".
Un nomenament entre cabdill de les tropes i regent aspirant al tron del reialme.
Ell deixa per a més endavant el nomenament de rei, a l'expectativa de si la
cosa funcionava. Cp.10,1.
En
aquesta part del cap. 10:1-16, la narració és favorable, però, del v.17 fins
al final és desfavorable, malgrat que al final del paràgraf als opositors
conservadors el titlla de perversos:
«Uns
malcontents deien: [referint-se
a Saül] De què ens podrà salvar aquest?
El menyspreaven i no li van oferir cap present" v.27.
En
la segona part, des del v.17, Samuel convoca el poble i els retreu la seva acció
de proclamar rei Saül, malgrat que ell hi hagi accedit a desgrat. Samuel fa un
discurs que transpira bastant de ressentiment, no tot és santedat en el seu
interior, encara que allò que els diu és realment exacte. Posa en evidència
els defectes de les monarquies, recordant-los aquelles advertències que els
havia fet abans, quan els digué: «Així us governarà el rei que tindreu.», i
a continuació els va abocar tot un reguitzell d'inconvenients; els diu que
hauran de servir a la seva escorta, que imposarà el servei militar obligatori,
que els farà conrear les seves terres particulars, que hauran de fabricar les
armes i els estris per a la guerra, i tot un munt d'altres imposicions. Ho podeu
llegir amb més deteniment al cap.8.
Tot
i així Saül com a "príncep" emprengué
la batalla d'alliberament contra els filisteus, va triomfar, i va ser constituït
públicament com a rei d'Israel. Samuel per la seva part es va retirar a la
dignitat de màxima autoritat religiosa, càrrec que li conferia la direcció
religiosa i moral del poble, i li permetia mantenir un cert control sobre el
rei. Així es diferenciaven, -que no pas se separaven-, en les funcions, el
poder religiós i el poder civil, el profetisme i la monarquia; distanciats,
potser, però distanciats per a seguir el mateix camí ..... agafats de la mà,
si bé per necessitat.
Del
regnat de Saül no parlarem de les gestes guerreres ni de les conquestes que
obtingué, ni de la política que va practicar, perquè no és aquest el tema
que ens ocupa, sinó que ens centrarem en la relació monarquia-profetisme, que
és l'objectiu d'aquest estudi. Només direm que durant el seu regnat, Saül, va
consolidar el país, li va donar força i prosperitat, i que va complir la seva
tasca política satisfactòriament. La seva conducta en la vida privada tampoc
no tenia grans faltes que recriminar, per immoralitat o corrupció política, ja
que duia una vida senzilla i més aviat modesta, sense cap luxe ni pompa, ni cap
dels vicis que en aquell temps eren normals entre els monarques veïns.
Tanmateix,
però, sempre va tenir en contra seva una certa resistència del profeta Samuel,
el representant més fort del profetisme. Aquest no desaprofitava cap ocasió
per atacar al rei. Vegeu com a mostra, al cap. 12, el discurs que fa el profeta
tot just acabada la proclamació pública de Saül com a rei. Entre les moltes
paraules d'aquest discurs n'hi ha de molt fortes contra el poble per haver
demanat un rei, diu:
«Heu ofès greument el Senyor
demanant-li
un rei.....vosaltres heu comès aquesta gran ofensa»;
i
una part del poble ho reconeix així, dient:
«hem afegit a les nostres culpes el pecat de demanar un rei», i li
pregaven que intercedís davant Déu a favor d'ells. Naturalment, cal pensar que
aquests eren més aviat partidaris de l'antic sistema, que temien el càstig de
Déu pel canvi que s'havia fet. Per això Samuel els tranquil·litza: els ve a
dir que el Senyor no els deixarà, perquè els ha elegit com a poble seu, i que
ell no deixarà d'intercedir a favor d'ells:
«Per
part meva, lluny de mi de pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres
i d'ensenyar-vos
el camí bo i recte» v.23.
Segueix
sent el seu líder, el líder dels, diguem-ne, "poc monàrquics"; això
sí, però, remarcant la base fonamental de la seva lluita: mantenir la devoció
i la fidelitat envers Jahveh, el seu Déu, perquè ell entén que pot ser
compatible una monarquia amb l'esperit de la teocràcia, si el monarca, al seu
torn, se subjecta a Déu i esdevé servidor seu i vetlla pel poble de Déu.
Després
d'uns inicis plens d'èxit, Saül va anar declinant com a monarca i com a
persona. És prou reconegut que Saül era psiquicament inestable, a voltes
deprimit i a voltes violent. Es va tornar orgullós i dèspota. Però no va ser
el seu caràcter el motiu de que perdés
la protecció del profeta Samuel, va ser el seu afany de domini absolut que
començava a descobrir-se en algunes de les seves accions dictatorials. El
primer error va ser voler ocupar les funcions sacerdotals oferint el sacrifici
que s'acostumava a fer abans d'entrar en combat i que era funció exclusiva dels
sacerdots levites i profetes. Vegeu el cap. 13. Samuel li diu:
«Has fet un disbarat. No
has complert l'ordre que Jahveh, el teu Déu, t'havia donat. El Senyor hauria
consolidat per sempre la teva dinastia a Israel, però ara no es mantindrà» v.14.
El
rei justifica la seva acció explicant que ho va fer perquè començava haver-hi
defeccions entre les tropes per la trigança a fer-se els sacrificis demanant
l'assistència i la protecció de Jahveh abans d'entrar en combat. Però el
profeta li fa veure quin és el quid de la qüestió. Primer de tot, abans que
tot, és l'obediència, «no has complert el que el Senyor t'havia manat»
(v.14). En el moment en que el seu poder sagrat pateix la primera ferida, a la
primera errada, la desobediència i la violació dels drets de Jahveh, la seva
força personal es debilita i només es va mantenint mentre les forces
religioses no li retiren el seu recolzament.
El
pecat de sacrilegi violant l'anatema contra Amaleg va ser l'altre error greu que
va cometre Saül. Això es troba al cap. 15.
El rei es va reservar la millor part del botí de guerra que hauria
d'haver lliurat a l'extermini, «i només
va exterminar el bestiar de rebuig, que no servia per a res», -diu al v.9.
I va intentar, primer amagar la violació de l'anatema, i després, quan es veié
descobert, va intentar disculpar-se, amb la disculpa més vella del món:
"No he estat jo, han estat els altres". La tropa, -diu-, «que
ha reservat el bo i millor de les ovelles i vedells per sacrificar-los
al Senyor, el teu Déu». Altra volta és recriminat pel profeta: «No, l'obediència és millor que els sacrificis.....Tu has rebutjat la
paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei» (vs.22,23). En la primera
falta va perdre la continuació hereditària de la seva dinastia: la teva
dinastia no perdurarà, i en la segona ell personalment és repudiat: el Senyor
et rebutja com a rei d'Israel, v.26.
Malgrat
la seva falta de subjecció a la voluntat del Senyor, Saül no va ser deposat de
la seva dignitat reial, però durant tota la seva vida va estar enfrontat amb la
corporació dels profetes, encapçalats per Samuel.
Inclús
després de mort Samuel, l'historiador ens conta un fet curiós sobre ambdós
personatges. Em refereixo a l'episodi de la consulta de Saül a la necromàntica
d'Endor. Això és al cap. 28.
Saül,
malalt, angoixat, quasi desesperat, es troba que el Senyor li ha tombat
l'esquena davant d'una situació de perill d'invasió imminent dels filisteus.
Diu al cap.28, v.5:
«Saül
va tenir por i, ple d'esglai, va consultar el Senyor. Però el Senyor no
responia, ni per somnis, ni per les sorts sacerdotals, ni pels profetes».
Ell
va interpretar, no que el Senyor no volgués respondre-li, sinó que va pensar
que tots aquells religiosos eren uns ineptes, i va pensar en Samuel. Però
Samuel era mort.
I
com consultar un mort? "Busqueu-me una necromàntica i aniré a consultar-la", -digué. La hi van buscar i va anar a consultar-la. "Fes
que pugi l'esperit del mort que jo et diré" -li diu.
"Qui vols que t'evoqui?"
-li fa. "Evoca'm Samuel",
respongué.
Sense
entrar en detalls sobre l'autenticitat de l'aparició o si era o no era
l'esperit de Samuel, el cas és que desesperat i desemparat Saül va rebre com a
resposta la confirmació de la sentencia que Samuel li havia tramès: «Ja
que tu vas desobeir el Senyor, ara el Senyor compleix amb tu això que va dir»
v.18.
En
aquella guerra, Saül, derrotat, perseguit i acorralat, es va donar la mort,
sigui com diu un relat per pròpia mà, o sigui com diu un altre, per la mà
d'un subordinat, i amb ell va desaparèixer també tota la seva família més
directa.
La
historiografia del seu temps no especifica la durada del regnat de Saül, només
S. Pau, segles després, en el discurs que fa a Antioquia en dóna la referència:
«després van demanar un rei, i Déu els
donà Saül...que regnà quaranta anys» Ft.13,21.
Segona
dinastia: David.
Semblaria que un cop mort el primer rei hi hauria algun intent de tornar
al sistema antic, però el cas és que no fou així. El poble havia assumit ja
com a millor el sistema monàrquic. Ara
són els profetes els qui preconitzen la monarquia.
Ja
en vida de Saül els profetes, seguint les ordres de Déu, havien donat
recolzament a un segon monarca, diguem‑ne, de recanvi, a David. Va ser
consagrat rei pel propi Samuel, (cap.16), mantingut en secret dins el mateix
regnat de Saül, dins la mateixa cort de Saül, i fins i tot, dins la mateixa
família de Saül, ja que esdevingué el seu gendre (18,17+).
Passarem
per alt la llarga, complicada i dramàtica història de David abans de ser
proclamat rei a Hebron i, situant‑nos en el moment que ja és rei,
examinem quins són els trets principals del seu regnat.
David
té una idea ben clara de la necessitat d'un estat centralitzat, amb un centre
de govern que unifiqui tot el país, i escull Jerusalem com a capital del regne.
Jerusalem era una conquesta personal d'ell, una ciutat sense el pes d'una
tradició de cap tribu determinada i lliure de rivalitats entre clans, no
pertany ni a les tribus del nord ni a les tribus del sud, i per tant,
evidentment prou apte per ser la nova capital del nou regne unificat. Converteix
Jerusalem en la capital religiosa i en el centre de la institució monàrquica.
La tasca que David es va imposar va ser, primerament, constituir amb totes les
tribus israelites, que fins aleshores eren independents entre si, una nació
israelita unificada i crear un estat Palestinenc ben delimitat i enfortit. A tal
fi va crear un exèrcit permanent (1Cr.27,1-15).
També
té clar que la religió d'Israel ha de ser centralitzada en un santuari
nacional, en un estament religiós concentrat, que radialment abasti tot el
territori, i el centre ha de ser a Jerusalem. A tal fi trasllada l'Arca de
l'Aliança, principal símbol de la religió d'Israel, el símbol més
unificador que tenien ja des de l'època antiga i que havia estat pràcticament
exiliat a diferents llocs durant molts anys, primer a la casa del sacerdot Elí,
a Siló, després va estar set mesos en poder dels filisteus, retornada per les
desgràcies que els ocasionava, va estar dipositada a Bet-Xemeix, després
canviada a Quiriat-Jearim, i de casa d'Obed-Edom, finalment, enmig de grans
celebracions, David envoltat d'una munió de sacerdots levites i profetes la va
traslladar a Jerusalem. Amb això incorpora a la nova institució tot el valor i
tot el caràcter de l'antiga tradició jahvista. El 1Cr.15 ens dóna la referència
que David anava revestit amb tots els ornaments sacerdotals i amb l'efod, el
distintiu del sacerdoci oficial, i al 1Sam.6 diu que David saltava i dansava
davant del seguici sacerdotal fins que va entrar a la ciutat, i després va ser
ell mateix qui va celebrar l'ofici sacrificial, diu:
«David
va oferir davant del Senyor holocaustos i víctimes de comunió. Després.. va
beneir el poble en nom de Jahveh Sebaot».
Evidentment
David es destaca així com a rei-sacerdot. Si més no, calia que el monarca
tingués el sentit carismàtic dels antics líders d'Israel, el rei ha
de ser un monarca religiós. La monarquia sacralitzada queda lligada a
l'estament religiós i al profetisme sacerdotal. Cal aclarir que els sacerdots
de l'ordre d'Aaró, no participaven en el trànsit extàtic i en els transports
d'exaltació que es manifestaven en
les danses enfervorides dels profetes, però en ell, en David, s'agombolen totes
les manifestacions del religionisme d'Israel.
Després
fa tot una colla de preparatius per a la construcció d'un santuari central a
Jerusalem. Durant anys va preparant una gran quantitat de materials (1Cr.22) a
fi que el seu fill Salomó pogués edificar el temple a Jerusalem,
«Per això David, abans de morir va fer grans preparatius», diu al v.5. Va
acumular materials de tota mena i va reclutar entre els artesans estrangers que
vivien en el seu territori gent capacitada per a la construcció a fi que estigués
ja preparada amb temps (cp.23-24), va deixar ben estructurat i ordenat el servei
dels sacerdots i els levites (cps.23-26). A 1Cro.15,22-27 es donen més detalls
de la incorporació dels profetes al conjunt cultual. I aquí tenim una altra
manifestació de l'autoritat reial i religiosa de David.
Resumint,
David va donar una gran importància a tot l'estament religiós: profetes i
sacerdots tenen un lloc a la nova capital i tenen efectiva intervenció en les
decisions del rei i en els esdeveniments de la nació. David aconsegueix així
realitzar la monarquia en ple sentit religiós i en total conformitat amb la
concepció teocràtica jahvista. Un
cop establerta, la monarquia dóna coherència al poble i consciència de nació
juntament amb el sentit de religió única i monoteista: és ètnia específica
i alhora és "poble de Déu", el poble escollit. La monarquia supedita
totes les altres institucions antigues, de manera que ni el profetisme ni el
sacerdoci no poden, durant el període monàrquic, deslligar-se del
condicionament a la institució reial, bé sigui en situacions de cooperació
com en situacions de servilisme i, a voltes, fins i tot, d'antagonisme. Degut a
la connexió tan estreta de l'estament religiós i l'estament polític, ja des
d'aquells petits estats teocràtics, els profetes tenien una forta influència
dins els seus territoris respectius, fins al punt que podien decidir la sort de
reis i súbdits. Per exemple, Samuel podia dir al poble:
«Ja
veieu que m'he avingut al que m'heu demanat i us he donat un rei» (1Sm.12,1).
I
tenim la resposta d'Eliseu a la demanda del rei d'Israel:
«Deixa'm
estar! ...et juro que no faria cas de tu, ni et miraria....», tot i que després s'el va escoltar
(2Re.3,13).
Així,
doncs, profetisme i monarquia, per la seva gestació i per la seva generació
van arribar a dependre l'un de l'altra.
Aquest
és un altre punt que entra dins el nostre tema, perquè fou així com va néixer
una forma nova de profetisme; el profetisme de palau, els profetes cortesans.
El
profetisme palatí.
Què va passar amb les escoles profètiques? No hi ha dades a la
historiografia contemporània. Segons sembla, les agrupacions profètiques es
van desintegrar, van perdre el caràcter itinerant i localista, es van quedar
sense el camp d'acció en perdre's la diversitat de punts d'influència en favor
del punt central, un cop acabat el període d'efervescència religiosa de tipus
carismàtic. Davant la normalització de la vida religiosa en el règim monàrquic
centralista, els membres de les agrupacions se separen, fan una vida normal, si
bé sense deixar de ser el que eren, és a dir profetes inspirats per Déu, però
ara en règim particular. Són els anomenats "home de Déu" que trobem
en diferents llocs i moments. Per exemple al 1Re. caps. 13 i 14, on tres
profetes condemnen la conducta de Jeroboam. Sense entrar en anàlisi dels fets,
veiem que els tres profetes provenen de localitats distintes: un de Judà, un
segon que viu a Betel amb la seva família, ambdós anònims, i el tercer és
Ahià, que vivia a Siló, vell, cec i retirat. Tanmateix, també trobem que
posteriorment, en temps d'Eliseu, en moments del desviament religiós d'Israel,
tornen a aparèixer les agrupacions profètiques. Però ara, en el moment
florent de la monarquia d'Israel no són esmentats. L'ambient és més propici a
la formació a l'entorn del tron reial dels profetes palatins.
David
té a Gad, que ja era al seu costat durant el seu període d'exili, i a Natan
(1Cro.29,29); Salomó, té aquests mateixos, més Ahià de Siló i Jedó, que
van continuar amb el seu fill Jeroboam; Roboam té Xemaià i Jedó, que va
profetitzar fins al temps d'Abies, i així tots els altres monarques, que van
tenir al seu costat tots els profetes prou coneguts, fins a la desfeta dels dos
regnes i les deportacions, primer d'Assíria i després de Babilònia.
La
funció del profetisme.
Vers el poble i vers el
control dels dirigents era el de mantenir i desenvolupar a Israel la tradició
mosàica i el monoteisme, a nivell moral i a nivell social. Només per
recordar‑ne alguns, esmentarem: Samuel, Isaïes, Jeremies, Ezequiel (pre i
post exílic), Amós, Osees, i d'altres prou coneguts. (De
fet tots els profetes escriptors).
Van
actuar contra els mals costums dels dominants. El poder absolut havia creat al
seu voltant els poderosos opressors, i això va provocar la protesta inflamada
dels profetes (Isa.2,5+). Els abusos els revoltaven el fons del cor, se'ls
commovien les entranyes, a la vista de certes iniquitats socials, però no
jutjades des del prisma polític, sinó que el seu blasme era totalment d'ordre
interior, moral i religiós; els revoltava el menyspreu del dret i la justícia
(Amós). Miquees, parlant de Jerusalem diu:
"Els
qui la governen es deixen subornar, els sacerdots fan pagar els seus oracles, i
els profetes vaticinen per diners" (3,11); igualment Isa.1,23: Els
teus governants són uns bandolers, companys de lladres, i a 5,23: "Per
un suborn absolen el culpable, neguen al just el seu dret".
Això
ja ens dóna una imatge de la situació social i moral en aquells moments
puntuals. Cada profeta ataca les desviacions del veritable culte espiritual a
Jahveh, que és el de la consciència, el de la vivència en Déu, és a dir
contra el materialisme que deformava la veritable essència religiosa del poble
cridat per Déu a ser el seu testimoni al món pagà.
La
manca d'amor fraternal i la infidelitat (Osees), l'enganyosa confiança en els béns
exteriors, el materialisme que imperava (Isa.), la conducta entera oposada a Déu
(Jer.), era el que els preocupava i els motivava tant abrivadament, ells
aspiraven a que el dret i la justícia, des de l'individu, poguessin estendre's
pel país com un torrent incontenible:
"Deixeu que el dret brolli com l'aigua i la justícia ragi com un torrent
inestroncable" (Am.5,24); que la gent es girés vers Déu amb amor i
fidelitat, que la bondat imperés (Osees 6,1; 12,7; Miq.6,8), que amb una
confiança exclusiva tots i cadascun personalment
busqués en el Senyor la font de la força (Isa.30,17), i que "els cors
fossin circumcidats", com diu Jer.4,4. ¿Què volia dir amb "ser
circumcidat de cor?" Ser circumcidat moralment vol dir, igual que ho era la
circumcisió física, ser consagrat a una vivència plena en Déu, per a Déu i
dirigida per Déu. En la visió que ells tenien del poble escollit
en l'ordre social era que, per a ells sense la subjecció a Déu no era
possible l'harmonia social ni en la massa ni en l'individu. El seu concepte era,
com si diguéssim, el d'una "socialitat" teocràtica.
Aquests
profetes a més de ser els consellers del rei en els afers d'estat, també eren
els seus censors, a voltes eren el crit de la consciència enviats per Déu.
Natan acusa el rei David en el cas de la muller d'Uries. Tot i que suposo que ja
coneixeu el cas, recordarem que David es va enamorar de la muller d'Uries, el
seu general en cap, i va tramar un pla perquè morís en el combat i així poder
casar-se amb la seva viuda. Natan li desperta la consciència de culpabilitat
amb aquella bella exposició. Li diu:
En
una ciutat hi havia dos homes, l'un era ric i l'altre era pobre. El ric tenia
molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita,
que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els
seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços.
La tenia com una filla. Un dia el ric va rebre a casa seva un home que anava de
pas, i, com que li dolia de prendre un cap del bestiar dels seus ramats per
servir-lo
al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a
casa seva. David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan:
Ho juro per la vida del Senyor: L'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà
l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet.
Llavors Natan va dir a David: Aquest home
ets tu. ...... (2 Sam. 12).
També
intervé després en el problema de la successió al tron de David, pressionant
perquè Salomó, el fill de David, fos designat el seu successor amb preferència
al seu fill Adonies. 1Re.1) Dos aspectes distints: intervenció etico-moral i
intervenció política; tot sota el prisma teocràtic.
Aquests
profetes són comptats entre els guies d'Israel i figuren en les llistes dels
prohoms de l'estat. P.e. en la profecia contra l'estament estatal del cap.3 Isaïes
hi enclou els profetes entre els prohoms:
«El
Senyor retirarà de Jerusalem i de Judà tota mena de puntals: ..els millors
guerrers i la tropa, els jutges i els profetes..»,
i
segueix
esmentant
endevins, ancians, oficials, dignataris i consellers.
El
profetisme cultual.
En
segon lloc, cal fer esment dels profetes, cultuals, o del profetisme cúltic.
Sovint, immediatament després dels sacerdots, són anomenats els profetes que
eren coadjutors del sacerdoci al temple (Is.28:7; Os.4:4+; Jr.26:7). Aquests
profetes cultuals tenien la missió de presentar davant Jahveh les queixes del
poble i dels individus i de proclamar si les súpliques al Senyor havien estat
acceptades així com quina havia estat la resposta (Sl.85:2+). Per exemple,
Habacuc va pertànyer a aquesta classe, com ho mostren les seves lamentacions
del cap. 1:2+.
Cal
considerar, com la història demostra, que la vinculació professional a la cort
o al temple, la institucionalitat del profetisme, pot ser altament perillosa per
al profeta.
Què
és important per al profeta? Allò que és decisiu és el lligam amb Jahveh, el
seu Déu, que és qui situa al predicador, el profeta, amb tota llibertat davant
d'aquells a qui Déu l'ha enviat. D'aquesta manera el senyal intern de l'autèntic
profeta és la independència respecte als seus oients.
Cal
també que es posi de manifest en la vida del profeta si com a predicador ell se
situa sota la voluntat de Jahveh o bé si dóna satisfacció a les seves
particulars concepcions. Si un profeta actua de manera arbitraria,
particularista segons a ell li sembla, esdevé un profeta manipulador, un fals
profeta.
Finalment,
hi hagué profetes individuals, entre els quals cal comptar la majoria dels
profetes clàssics que van deixar obra escrita.
El
profetisme professional.
El profetisme a l'entorn i
al servei dels sobirans degenera en els profetes de professió, els
"vidents" (1Sm.9,9). Alguns profetes s'hi van enganxar o deixar
enganxar i van formar al seu costat grups de vidents extàtics. Eliseu hi va col·laborar
mentre que Elies el seu mestre s'havia mantingut aïllat en la seva ferotge
defensa del jahvisme.
La
majoria eren profetes que procuraven el seu bé material al costat dels
poderosos, per la qual cosa eren censurats pels profetes que es consideraven
"lliures", com Jeremies que els diu: «tots
van darrere guanys injusts; des del profeta fins al sacerdot». (6:13).
I Osees diu:
«el
profeta ensopegarà...s'alimenten dels sacrificis que el meu poble ofereix pels
seus pecats i, per tant, desitgen que pequi.» (4:5-8),
mentre
Miquees sentencia:
«Això
diu el Senyor parlant contra els profetes....Quan poden fer bones queixalades
proclamen que ve la pau; però declaren la guerra santa a qui no els posa res a
la boca... Els
profetes vaticinen per diners» (3:5,11).
Com
és natural aquests profetes procuraven acontentar els monarques que eren la
font dels seus ingressos, encara que per això haguessin de mentir donant falsos
vaticinis sobre accions bèl·liques o sobre possibles aliances amb nacions veïnes.
Per
l'altra part, els sobirans necessitaven el profetisme com a instrument polític
de domini sobre el poble. Quan la situació anava per mal camí, es valien dels
profetes per donar al poble sensació de que tot anava bé, (Ez.13,9+) i quan
volien inclinar l'opinió popular cap allò que els interessava cridaven els
profetes perquè predisposessin la gent vers els seus propòsits predeterminats,
segons les seves ambicions o els seus plans.
Un
exemple força il·lustrador el tenim al 1Re.22:1+ quan fan una aliança bèl·lica
el rei del nord i el rei del sud. El rei d'Israel va reunir quatre cents
profetes que li van augurar un bon èxit en la campanya, però el rei de Judá
va demanar que fos consultat un altre profeta de confiança, i van proposar Micàiehu,
però el rei d'Israel va dir:
«El
tinc avorrit, perquè mai no em profetitza res de bo»,
tot
i així l'envia a buscar, però el missatger, ja alliçonat li diu:
«Els
profetes prediuen tots alhora la victòria del rei. Que el teu oracle sigui com
el d'ells: anuncia la victòria».
Un
exemple clar de com es manipulava el profetisme per interessos particulars dels
monarques. Evidentment la monarquia es valia del profetisme, però també el
profetisme interessat es valia de la monarquia.
Els
profetes com a cronistes.
També el profetes van ser els seus cronistes, que directament o per mitjà
dels seus deixebles van conservar per escrit la Història del seu país, i amb
ella la relació de Monarquia i Profetisme a Israel.
Una
altra tasca important dels profetes va ser la historiografia. Aquesta tasca es
va iniciar i es va desenvolupar a la cort reial. De la història d'Israel no
tenim monuments recordatoris, ni inscripcions sobre pedra, ni estàtues
de reis i de gestes com els que tenim dels imperis egipci, mesopotàmic,
assiri, amb les seves estàtues i grups escultòrics, etc., perquè la seva
religió els prohibia de fer imatges de cap mena, i principalment perquè estava
taxativament prohibit el culte a la personalitat de qualsevol home per important
que fos. La historiografia va ser cultivada dins els estaments dels profetes. Es
van convertir en cronistes dels esdeveniments propers i historiadors de la memòria
col·lectiva anterior, el que ells anomenen "annals dels esdeveniments dels
temps". Molta d'aquesta historiografia s'ha perdut, només coneixem la seva
existència, perquè s'esmenta a la Bíblia com a conegudes en el seu temps una
gran quantitat de cròniques. Es parla del llibre de les cròniques de Salomó
(1Re.11:41), el "llibre de les cròniques dels reis de Judà"
(1Re.14:29) i el Llibre de les cròniques dels reis d'Israel"(1Re.14:19) Pràcticament
en el nostre llibre dels Reis cada narració acaba dient:
"I
els altres fets del (personatge) ¿no estan relatats al llibre de
.. tal o tals (personatges).
Aquestes
al·lusions indiquen que el redactor del llibre que ha arribat fins a nosaltres
s'ha documentat en aquells llibres perduts.
El
profeta no escriu per exalçar la seva pròpia persona, intentant perllongar la
seva anomenada més enllà del seu temps, sinó per fer ressaltar tot allò que
Déu li ha fet viure. El que és important per a ell no és el narrador, sinó
els esdeveniments que ell narra. Els profetes són els primers que, en els les
seves exposicions personals viscudes, han conservat per a la posteritat no sols
els fets exteriors, els esdeveniments externs, sinó les seves pròpies experiències
intimes i espirituals.
Els
falsos profetes.
Entre aquests professionals de la profecia es va desenvolupar la pràctica
de l'endevinació del futur, la predicció d'esdeveniments a priori, a partir de
les "vidències" cultuals que ja es practicaven dins la religió jueva
estrictament per a conèixer la voluntat de Déu sobre determinats casos
puntuals. Això va reduir el concepte de profecia al concepte de futurologia i
va convertir aquella mena de profetes en profetes falsos per la seva
intencionalitat i sobre tot quan les seves prediccions no es complien. El Deut.
advertia sobre aquest fet. Diu al cap. 18: 21,22:
"Potser
et preguntaràs dintre teu: Com podem reconèixer que les seves paraules no les
ha dites el Senyor? Si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es
compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. Aquest profeta és un presumptuós".
El
sentit més proper a l'etimologia del terme "profeta" és el de
portaveu, és el d'aquell que parla o transmet el missatge que Déu li ha
revelat. És evident, doncs, que si un profeta atribueix al Senyor un missatge
que en realitat ha estat elaborat per ell mateix és un mentider, un fals
profeta. Profetitzar, doncs, no vol dir predir el futur, sinó revelar quelcom
que Déu vol fer saber.
Aquí
haurem de posar alguns exemples bíblics que poden aclarir el perill i el
conflicte amb que s'encarava el profetisme.El missatge profètic s'atribueix
generalment a l'acció de l'esperit de Jahveh. Per exemple, al 1Sam. diu: "Llavors
l'esperit del Senyor s'apoderarà de tu i faràs com aquells profetes",
referint-se a la iniciació de Saül, al cap. 10: 6; junt amb 19: 20-23, i a més,
l'exemple que ja vam esmentar dels setanta ancians al campament de Moisès, als
qui Déu infongué "una part de
l'esperit que Moisès tenia". Per això a Osees 9: 7 al profeta se
l'anomena "home d'esperit", o "home inspirat".
En
canvi, dels falsos profetes es diu que anunciaven les seves pròpies visions,
Jer.14:15:
"Aquests
profetes es valen del meu nom per profetitzar mentides: jo no els he pas enviat,
ni els he encarregat res, ni tan sols els he parlat. Les seves visions són
falses: us profetitzen superxeries, falòrnies i impostures, que ells mateixos
s'inventen".
Diu
que prediuen enganys al cap. 5:31; que veien falses visions, que profetitzaven
per diners o per guanyar-se el favor del rei o del poble a 1Re.22:13; diu que
eren adúlters a Jer. 23:14; i a Ez.13:10 diu:
"ells
han esgarriat el meu poble... El poble és com una paret que els seus profetes
arrebossen".
Aquest
és el panorama de l'actuació interessada del profetisme que buscava la
prosperitat a l'ombra dels poderosos amb la connivència dels monarques.
La
lluita que hagué de sostenir el profetisme vertader va portar al distanciament
dels "homes de Déu" dels cercles del poder i a l'apropament al poble,
denunciant el desviament i les injustícies dels poderosos. De fet tots els
escrits dels profetes tenen aquesta intencionalitat.
La
fi del profetisme palatí, com és natural desapareix quan desapareixen les
monarquies institucionals d'Israel. Després de la deportació del poble
d'Israel i durant el domini estranger el paper del profetisme se circumscriu a
l'oposició i a la predicació dirigida al poble, a fi de conduir-lo a una
vertadera subjecció a Déu i a una vivència espiritual en ell. És el paper
dels profetes del període exílic i post-exílic. Però això és un altre tema
que ja no pertany a la relació estricta de gènesi i desenvolupament del
profetisme i monarquia a Israel, sinó a la història del profetisme en general.
Epíleg:
En arribar al final d'aquest estudi, cal preguntar-nos com a resum: ¿Quins
són els temes principals de la crítica profètica?
El
primer i principal és la unicitat de Jahveh com a Amo i Senyor, dels
homes i de la Història. Els altres déus no mereixen cap consideració, fins el
profeta Amós porta el seu puritanisme fins a no esmentar ni una sola vegada els
altres déus quan parla dels pobles estrangers. Els uns reflecteixen el que els
altres afirmen: que "Jahveh és un Déu Únic i no n'hi ha cap altre que
condueixi la Història" (Is. 43: 10-13). Israel, com a testimoni de l'ÚNIC
ha d'acceptar i estar atent a la més estricta de les crítiques que els homes
de Déu li transmeten per ordre del Senyor. (Am.3:2).
Israel
ha experimentat els beneficis de Jahveh. És absurd esperar salvació d'altres
forces després de la seva experiència. Déu l'ha fet sortir d'Egipte, l'ha
guiat pel desert li ha fet el do de la terra promesa, ha escollit Sió com a
estada de la seva presència i li ha assegurat la seva protecció, per tant, si
Israel és increpat a causa del seu mal comportament i la seva absurda política
és perquè coneix les accions salvadores de Jahveh.
El
coneixement de Déu inclou la fidelitat i la lleialtat. El culte d'Israel hauria
de fer recordar les gestes de Jahveh i esperonar la pràctica de la seva paraula
directora. Aquesta paraula compren també el benefici de les seves prescripcions
legals, el Dret i la justícia són els fruits que cal esperar de la subjecció
als seus manaments. Jeremies diu al rei Joaquim: "El teu pare, ¿que no ha
menjat i begut i ha estat prou feliç? Practicava el dret i la justícia,
emparava el míser i el pobre. No és això conèixer-me?" (Jr.22:15). Les
motivacions de la crítica profètica, cada una en el seu temps, venen de
menystenir el coneixement de Déu que des de sempre té el poble d'Israel. Allí
on els qui han estat alliberats i han estat afavorits s'obliden del seu
alliberador i del seu defensor, neix i creix l'opressió i l'explotació. La
comunitat humana es desintegra a qualsevol lloc on s'oblida Déu.L'home,amb els
seus propis mitjans, pot arribar a aconseguir, en el millor dels casos, eliminar
l'opressió lleugerament i temporalment, però mai aconsegueix l'alliberament
total d'ella. Els profetes mostren que l'alliberament i la salvació, el bon
govern i el benestar, el dret i la justícia, tan de l'individu com del poble,
radiquen en la subjecció a la voluntat de Déu, als seus preceptes i a la
veneració sincera a Ell.
Pau
Sais