Jeremies
i Lamentacions
El profeta: JEREMIES.
Cent anys després d'Isaïes, Jeremies va ser cridat al ministeri profètic.
Tenia llavors tretze anys, per l'any 650 a.C. (1:2,6), durant el regnat de
Josies. Jeremies era de família sacerdotal, i va profetitzar quasi
exclusivament a Jerusalem. El seu ministeri abasta els regnats de Josies, Joacaz,
Joaquim i Sedecies; en total quaranta-un anys.
En el regnat de Josies, quan aquest duia a terme unes obres en el temple
es va trobar el rotlle de la Llei, probablement, el Deuteronomi en la seva
primitiva redacció, el qual fou posat a mans del rei, i ell va promulgar el
compliment obligatori d'aquesta Llei. És a partir de llavors que el rei Josies
va impulsar el deutoronomisme (2Re 22:3+; 2Cr 34:8+). Jeremies, per tant, va conèixer
la primera versió del Deuteronomi i va donar suport a la reforma deuteronomista
del culte, iniciada per Josies.
Fou un profeta completament consagrat a Déu. La seva vida personal va
seguir enterament el camí de la seva vocació profètica; ja abans de néixer,
Jahveh, l'havia escollit com a profeta seu, "ja abans que et formés en el
ventre de la teva mare", -diu a Jr 1:5- , fou cridat al profetisme des de
molt jove (1:6). El Senyor no li permetia contraure matrimoni, ni tampoc portar
una vida familiar (16:1-9), inclòs li prohibia temporalment que portés una
vida social privada. La seva inclinació pro babilònica i no bel·ligerant li
va ocasionar força problemes amb els partidaris a favor d'una aliança amb
Egipte.
Els seus escrits foren confeccionats pel seu
deixeble i secretari Baruc, alguns sota el dictat del seu mestre. Li són
reconeguts el "Llibre de les Profecies de Jeremies" i el "Llibre
de les Lamentacions".
El
Llibre:
Seguint un ordre més aviat lògic, que no pas cronològic (cosa
impossible, ja que no el té) de la seva predicació profètica podem
esquematitzar:
I.
Vocació al
profetisme jahvista de signe universal en l'aspecte de "destrucció i
edificació", cap 1.
II.
II. Predicació en el
regnat de Josies, 1:2; 3:6); Joaquim i Sedecies, que enclou algun espai
narratiu, caps. del 2 al 25.
III.
Predicació durant
Joaquim (22:18; 251; 35:1; 45:2); durant Sedecies 21:2; 241,8; 27:3,12; 28:1;
29:3; 32:1, 34:2; 37:1; 38:5; 39:1; 49:34; 51:59); i de Guedalià (cap. 40) i a
l'Egipte 43:7,8; 44:1), dins d'un marc narratiu. Abans de l'assalt definitiu de
Jerusalem, caps. 26 al 36; i després del desastre, caps. 37 al 45.
IV.
Profecies contra les
diverses nacions, caps. 46 al 51.
V.
Afegitó
històric sobre la destrucció de Jerusalem i la deportació a Babilònia, cap.
52.
LAMENTACIONS
L'autor:
En el cos textual hebreu i grec no s'indica el nom de l'autor, però en
el grec porta el títol de Thrênoi, (=
lamentacions o cants de dolor) i a més una anotació que té el seu origen en
la tradició i que l'atribueix a Jeremies. La Vulgata Llatina va ampliar aquest
pròleg titulant-lo: Threni, id est Lamentatinenes Ieremiae profetae, procedit
de la mateixa nota traduïda del grec. D'aquí ve el títol de
"Lamentacions"
L'adjudicació d'autor és molt discutida, perquè, si bé, hi ha
nombroses coincidències amb Jeremies i a més, sembla ser esmentat a 2Cr 35:25,
també hi ha bastants diferències, i l'anàlisi del cos textual no aporta dades
històriques que siguin definitives.
El
tema:
El tema del Llibre és el desastre nacional ocorregut l'any 587 a.C. amb
la destrucció de la ciutat i el temple. Com el seu nom indica, són complantes
davant de Jahveh pel càstig just que ha descarregat damunt la nació per causa
dels seus pecats i desviació moral, junt amb expressions de penediment i
confiança que el Senyor concedirà la restauració del seu poble elegit.
Composició:
El Llibre es compon de cinc elegies, quatre d'elles en versos acròstics,
es a dir, que cada vers comença amb una lletra de l'alefat hebreu, seguint el
seu ordre. La quinta és una lamentació col·lectiva (Oració de Jeremies,
indica la Vulgata) dirigida a Déu, amb el reconeixement del pecat col·lectiu i
amb una súplica a la seva misericòrdia, a fi que ell concedeixi la restauració.
No és fàcil esquematitzar els temes de cada capítol, perquè hi ha un
comú d'idees barrejades en tots ells.
Esquematitzant, les quatre primeres elegies:
caps.:
1
Lamentació per la soledat i desconsol de la Ciutat Santa, arruïnada i
sense habitants.
2
Parla de la ruïna de la ciutat, que atribueix directament a la ira de Déu,
per la prevaricació dels seus dirigents. Descriu la destrucció amb trets força
dramàtics.
3
Exposa l'estat de patiment en termes personals, sense albirament de
possible sortida i suplica la renovació de la misericòrdia de Déu.
4
Descriu la misèria total de la Ciutat santa, els horrors del setge, amb
detalls esfereïdors, pel merescut càstig de Déu. Si pensaven en l'ajuda dels
estranys es mostra desenganyat (vs. 17-20).
La 5a.
elegia tanca la col·lecció, com hem senyalat, amb expressions de penediment i
al mateix temps de confiança en la misericòrdia de Déu.
Pau Sais